Continuant amb la inspiració que pareix oferir l’entorn de Bixquert als nostres amics i visitants de la web, en aquesta ocasió volem oferir-vos un relat fet per Ramón de Calasanz inspirat a Bixquert. Gaudiu-lo.
“Esperant a Bixquert La nit era fresca i humida. Pensava que potser hauria d’haver agafat una jaqueta més gruixuda. La primavera ja té això: De dia fa una calor agradable i de nit tornen els rigors de l’hivern que no acaba de marxar. Igualment havia d’esperar. Ara no es podia tirar enrere. Era una persona de paraula i si havia dit que estaria allà a les onze, ho estaria. El lloc, però no era precisament el més acollidor per trobar-se amb algú. Estava als afores de la ciutat, allà on comença el camp i la il·luminació era força deficient. Només un pàl·lid focus per una superfície de formigó irregular. De sobte, al fons del carrer, si se’l podia anomenar així, veié la llum dels fars d’un cotxe. Sentí també la remor del motor. Però no. No era el que esperava. El vehicle s’aturà poc després i sortí d’ell un home i un gos. Es perderen per la porta de la casa. Eren ja les onze i un minut. No suportava la falta de puntualitat. Esperava no haver d’esperar gaire temps més. Aquell lloc fred, humit i solitari començava a atacar els seus nervis. De sobte una ombra fugissera. Un soroll. Un miol. Suposà que era un gat buscant menjar o parella o, simplement, rondant per allà. Els nervis i la sensació d’incomoditat augmentaven. Les onze i cinc. Ningú arriba. Comença a bufar una mica de vent. El tuf de la fossa sèptica del costat del riu li arribà transportada pel vent. Era el que faltava. No hi havia prou amb el fred, la humitat, la poca il·luminació i els sorolls estranys, ara el vent per fer més dolorós el fred i la pudor del fem acumulat a la vora del riu. Les onze i deu. Ja n’hi havia prou. Agafà el mòbil per trucar. Sense cobertura. Podia anar alguna cosa més malament? Mirà cap a la dreta, en direcció contraria a les cases, el camí s’elevava. Va pensar que, potser, no tenia cobertura per estar en un clot. Enfilà el camí cap amunt. Les onze i quart. Arribà a dalt. L’aire era més pur i la sensació de fred s’havia esvaït, en part per l’exercici, en part per que hi havia menys humitat. Va agafar el mòbil i marcà el número. El mòbil s’apagà. La bateria s’havia esgotat. De sobte, des de dalt del turó va reconèixer el cotxe que esperava. Estava aturat davant del fanal que havia ocupat cinc minuts abans. Del cotxe sortí algú, mirà al seu voltant buscant algú. Cridà des del turó però estava massa lluny. Va veure que mirava el que de lluny semblava un mòbil. No va intentar ni córrer per que sabia que no arribaria. Veié com tornà a entrar de seguida al vehicle. El cotxe il·luminà la carretera de formigó, es posà en marxa i desaparegué. Ja no calia esperar. La lluna il·luminava el turó. Ja no feia fred, ja no feia vent, l’aire era net, el mòbil ja no importava i ja no calia esperar a ningú.”
Ramon de Calasanz Reig
Últims Comentaris